Un dia qualsevol

Recordant el passat agost de 2013, estada a Camarles a casa d’uns amics. Calor i passeig pel mercat del poble, compres i risses. Arribem a la platja, ganes d’aigua i relax.

Perquè explico això?, doncs perquè amb les crosses i la cama que te “vida pròpia, em costa molt creuar la sorra de les platges, però el record de relaxar-me dins l’aigua del mar és tant que com puc vaig des del lloc on hem deixat les cadires fins a l’aigua que és per a mi tot un repte, per a prop que estigui.

Nedar i parlar, capbussar-me i mirar per dins l’aigua si veig peixos, parlar amb els meus amics, comentar com estem, perquè el meu amic te problemes de visió i jo coixa, imagineu com anem?. jejejeje.

És sensacional el poder fer el mateix que feia abans de l’Esclerosi, fer com si res i només a l’hora de sortir o d’entrar de l’aigua és quan necessito una mica d’ajuda.

La sorra de dins de l’aigua acostuma a ser molt inestable, entre que la meva cama te vida pròpia i els entrebancs que pots trobar-te a dins l’aigua, fa que sigui per mi dificultós, però he trobat la manera de poder seguir gaudint d’això que tant m’agrada “La Platja” deixant-me caure en el moment que l’aigua ja em cobreix mitja cama i amb les mans entro fins que em cobreixi i pugui nedar.

He descobert desprès de dos anys, que les coses les puc seguir fent com abans, com diu la dita: “Sin prisa però sin pausa”, sense cap presa. Cal deixar molt clar que ara per mi la vida és més lenta, les coses les faig invertint més estona, puc fer moltes coses, però sense posar-me temps, vull dir, si en vestir-me trigo una hora, doncs m’aixeco amb el temps precís per poder arribar. Que fem una sortida i s’ha de caminar una mica, doncs aneu fent que jo us segueixo, i així faig tot el que estigui previst, assentant-me i descansant les vegades que sigui necessari.

Cal dir que estic envoltada d’una gent encantadora, no només la família, que es el més normal, els amics, la gent que he anat coneixent ara arrel de l’Esclerosi, la gent que em segueix, que m’ajuda, que em fa les coses fàcils, que m’escolten, que em parlen,...... tanta i tanta gent que em fa costat, que tot el que ha passat ha quedat en un segon pla.

Perquè escric avui això? Doncs perquè desprès de que la televisió d’Igualada em fes el reportatge i molta gent l’hagi vist, desprès dels escrits als diaris, les entrevistes a radio Vilanova, la xerrada a la Biblioteca d’Igualada amb la Neuròloga i vingués gent que no coneixia però que també pateixen Esclerosi, doncs me engresca a fer trobades, a fer coses per tots els que tenim ganes de compartir el que ens passa i el que passa a les nostres famílies.

He parlat amb companys de la malaltia i estem tots en el mateix vaixell, tots d’una manera o altre tenim els mateixos problemes i quedes molt tranquil quan has pogut compartir-ho amb gent que entén perfectament el que passa.

I perquè ho escric?, doncs perquè es bo que se sàpiga, es bo poder parlar-ne sense embuts, i explicar el que vius, i com ho vius, sense recança, perquè sempre dic el mateix, perquè tinc vida i vull seguir vivint i puc ser igualment feliç, i si explicant-ho algú se sent identificat però encara li costa acceptar-ho, si vol escriure alguna cosa, aquí ho pot fer.

En aquest racó,el nostre, el més gran i important, perquè aquí és fàcil que molta gent llegeixi el que tu escrius, el que tu sents.