Recordant
el passat agost de 2013, estada a Camarles a casa d’uns amics.
Calor i passeig pel mercat del poble, compres i risses. Arribem a la
platja, ganes d’aigua i relax.
Perquè
explico això?, doncs perquè amb les crosses i la cama que te “vida
pròpia, em costa molt creuar la sorra de les platges, però el
record de relaxar-me dins l’aigua del mar és tant que com puc vaig
des del lloc on hem deixat les cadires fins a l’aigua que és per a
mi tot un repte, per a prop que estigui.
Nedar
i parlar, capbussar-me i mirar per dins l’aigua si veig peixos,
parlar amb els meus amics, comentar com estem, perquè el meu amic te
problemes de visió i jo coixa, imagineu com anem?. jejejeje.
És
sensacional el poder fer el mateix que feia abans de l’Esclerosi,
fer com si res i només a l’hora de sortir o d’entrar de l’aigua
és quan necessito una mica d’ajuda.
La
sorra de dins de l’aigua acostuma a ser molt inestable, entre que
la meva cama te vida pròpia i els entrebancs que pots trobar-te a
dins l’aigua, fa que sigui per mi dificultós, però he trobat la
manera de poder seguir gaudint d’això que tant m’agrada “La
Platja” deixant-me caure en el moment que l’aigua ja em cobreix
mitja cama i amb les mans entro fins que em cobreixi i pugui nedar.
He
descobert desprès de dos anys, que les coses les puc seguir fent com
abans, com diu la dita: “Sin prisa però sin pausa”, sense cap
presa. Cal deixar molt clar que ara per mi la vida és més lenta,
les coses les faig invertint més estona, puc fer moltes coses, però
sense posar-me temps, vull dir, si en vestir-me trigo una hora, doncs
m’aixeco amb el temps precís per poder arribar. Que fem una
sortida i s’ha de caminar una mica, doncs aneu fent que jo us
segueixo, i així faig tot el que estigui previst, assentant-me i
descansant les vegades que sigui necessari.
Cal
dir que estic envoltada d’una gent encantadora, no només la
família, que es el més normal, els amics, la gent que he anat
coneixent ara arrel de l’Esclerosi, la gent que em segueix, que
m’ajuda, que em fa les coses fàcils, que m’escolten, que em
parlen,...... tanta i tanta gent que em fa costat, que tot el que ha
passat ha quedat en un segon pla.
Perquè
escric avui això? Doncs perquè desprès de que la televisió
d’Igualada em fes el reportatge i molta gent l’hagi vist, desprès
dels escrits als diaris, les entrevistes a radio Vilanova, la xerrada
a la Biblioteca d’Igualada amb la Neuròloga i vingués gent que no
coneixia però que també pateixen Esclerosi, doncs me engresca a fer
trobades, a fer coses per tots els que tenim ganes de compartir el
que ens passa i el que passa a les nostres famílies.
He
parlat amb companys de la malaltia i estem tots en el mateix vaixell,
tots d’una manera o altre tenim els mateixos problemes i quedes
molt tranquil quan has pogut compartir-ho amb gent que entén
perfectament el que passa.
I
perquè ho escric?, doncs perquè es bo que se sàpiga, es bo poder
parlar-ne sense embuts, i explicar el que vius, i com ho vius, sense
recança, perquè sempre dic el mateix, perquè tinc vida i vull
seguir vivint i puc ser igualment feliç, i si explicant-ho algú se
sent identificat però encara li costa acceptar-ho, si vol escriure
alguna cosa, aquí ho pot fer.
En
aquest racó,el nostre, el més gran i important, perquè aquí és
fàcil que molta gent llegeixi el que tu escrius, el que tu sents.
